Un carregador d’aigua de l’Índia tenia
dos càntirs molt grans que posava a l’extrem d’una vara que dos joves portaven
a les espatlles.
Un dels dos càntirs tenia una esquerda,
mentre que l’altre era perfecte i donava tota l’aigua al final del llarg camí a
peu, des del rierol fins a la casa del seu patró.
Al arribar, el càntir defectuós només li
quedava la meitat de l’aigua. El perfecte estava orgullós del seu afer, era
molt arrogant, mentre que el pobre càntir esquerdat estava avergonyit de la
seva imperfecció i se sentia molt trist.
Passat un temps digué al seu carregador,
vull disculpar-me.
Per què? Li preguntà aquest.
Degut a la meva imperfecció, a les meves
esquerdes només tinc la meitat del valor que puc tenir, vaig perdent la meva
càrrega.
El carregador s’entristí molt i li digué:
Quan arribis a casa del patró vull que vegis les boniques flors que adornen les
seves taules, si no fos per tu ell no tindria semblant bellesa a casa seva.
Jo sempre he sabut de les teves esquerdes
i n’he volgut treure profit. Vaig sembrar flors al llarg de tot el camí per on
passaves i així cada dia les has anat regant. Durant aquest temps les he pogut
recollir per adornar la casa.
NOTA: cada un de nosaltres tenim les
nostres pròpies esquerdes, tots som càntirs que tot i amb defectes podem
adornar el camí que anem fent. De ben segur que amb la nostra imperfecció
segurament estem aportant al món quelcom que encara no hem descobert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada