Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

dilluns, 6 de febrer del 2012

UNES PETITES LLAVORS

En un graner hi havia una gran quantitat de granes. Un dia el sembrador les va prendre per sembrar-les en el seus camps.

Les granes tenien por, anaven caient en la terra freda i humida, s'anaven enfonsant. Era de nit i les petites llavors es trobaven tremendament soles. No se les veia, tot semblava que s'havia acabat.

En el graner, una de les llavoretes va ser capaç d'amagar-se. No tenia gens de ganes de caure en aquelles terres. Contenta perquè el sembrador no se n'havia adonat, va fer un sospir de tranquil·litat. Pensava en les altres que no s'havien pogut amagar i no li havien volgut fer cas. 

Amb la felicitat d'haver-se salvat, va començar a endormiscar-se, allà no hi feia fred, tampoc era humit. En canvi al camp les petites llavors sofrien molt, el seus cossos tremolaven per tots costats i començaven a podrir-se.

Arribada la primavera, el sembrador va tornar al seu camp. Petits brins començaven a obrir-se pas per les escletxes de la terra. Amb un esforç molt gran, aquelles llavoretes havien aconseguit vèncer l'hivern, sortir de la terra i fer néixer una nova vida del seu interior. Si, una nova vida sortia del seu cos, elles que havien pensat estar a punt de morir-se.

I si, van créixer, van travessar la terra i van ser capaces d'arribar fins a la llum. La vida havia vençut a la mort. No tot s'havia acabat, aquells petits brins fins i tot es convertiren en flors. La vida s'havia transformat.

En el graner, la petita llavor que havia aconseguit fugir de les mans del sembrador es va quedar sola i s'anà assecant. Ja no hi havia cap mena de vida possible per a ella. No havia estat capaç de fer el pas a una vida diferent.

Quina mena de llavor som nosaltres?   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada