Tinc un petit hort que em distreu i em dóna vida. Fa temps hi vaig plantar arbres fruiters, ara ja abracen tot el terreny i omplen el terra d'ombres xineses. Un d'ell és un cirerer molt provocatiu, és una mica pallasso, es vesteix de blanc amb les seves flors, de verd amb les seves fulles i després de vermell amb les cireres.
Quan el sol pessiga i els fruits són temptadors, l'arbre té les branques doblegades de tant que li pesen aquelles arracades de dolçor. Em plau baixar a fer postres a la seva ombra, en cullo un cistelló, les ruixo sota la font i m'assec al banc que hi tinc mirant el carrer.
A l'altra banda del carreró hi ha casetes de treballadors, molts d'ells tenen feines per sobreviure. Un nen va ullar el que jo feia i se'm acosta fins el filat, em mira i enganxa els seus ulls al cistell. No diu res, no es mou, només mira fixament.
Un dia li vaig donar una cirera, la va acceptar i se la va menjar a mossegadetes de ratolí perquè li durés més temps. Em va somriure i n'hi vaig donar una altra, la va agafar, es girà i emprengué el pas vers la seva caseta.
Que no te la menges? Li vaig dir jo. Al moment no respongué, tot girant-se ja de lluny em digué: la porto a casa per el meu germanet. El cor em va fer un salt. Vaig experimentar una vergonya terrible i vaig prendre una decisió.
Cada dia que vinguis te'n donaré un bon grapat, t'ho prometo. I d'aleshores ençà aquells menuts han participat de tota la fruita del meu hort. Ara casa meva és casa seva i els meus fruits són la seva alegria.
Que costa poc fer feliç a .... Avui que tant parlem de la crisi, són petits detalls ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada