Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

dijous, 9 de febrer de 2012

EL NUVOLET

Una vegada hi havia un nuvolet que passava sovint per les nostres contrades. Era gras i lluent, embotornat de mullena com un somni assedegat. Passejava a poc a poc la seva greixina per les altures. Era com un cignes orgullós sobre el cel blau.

Boscos i prats es delien, pidolant-li  l'almoina d'una gotellada, però ell passava de llarg.Un bon dia mentre caminava satisfet i altiu, un altre bromall l'atropellà, li obri una ferida sagnant i entre crits de protesta i espurnes de ràbia, vessà a terra la fortuna que guardava inútilment.

El nuvolet restà prim i esquifit, arrugat com una teranyina de tardor. S'allunyà avergonyit, lamentant la seva mala sort. Al cap d'un temps tornà a les nostres comarques refet i ben nodrit per les humitats marines. Des de dalt recordà l'infortuni i es fixà en el lloc del sinistre.

Quedà corprès, les muntanyes i valls que abans sedegaven, ara eren un jardí de bellesa i tota la vegetació aplaudia la seva rego. Va experimentar una alegria nova i immensa. Tremolà d'emoció, vessà llàgrimes de felicitat... i regà un altre paratge.

El nuvolet era feliç, descobrí la raó de la seva pròpia existència i des d'aleshores té cura d'atresorar humitat i abocar-la sobre les zones acremeïdes per la sequera.

Així doncs, jo ara,  recordant la generositat d'aquest nuvolet, cada vegada que veig una persona agraciada per la fortuna, la salut, el treball... desitjo que experimenti un trontoll i pugui abocar els seus dons sobre la gent que té problemes, fam, malalties, tristesa... 

Quina font de goig brollarà en els seus cors en descobrir que la raó del seu viure és donar vida als altres. Veurà com al seu pas floreixen els rostres, rebrota l'esperança, s'afermen els braços caiguts i s'orienten els peus vacil·lants.

Cap comentari:

Publica un comentari